Nova York va provar el 1989 d'asfaltar carreteres amb pneumàtics vells i el 1992 va concloure que no funcionava

El departament de transport de l'estat va construir uns sis quilòmetres de proves barrejant cautxú triturat amb els àrids de l'asfalt. Tres anys després, els trams tenien més desperfectes que l'asfalt convencional i no compensaven econòmicament. Altres estats, amb mètodes diferents, van obtenir resultats millors.

L'estiu de 1989, el Departament de Transport de l'estat de Nova York va posar en marxa dos projectes experimentals, obligat per una llei estatal de 1987, per comprovar si el cautxú de pneumàtics usats podia millorar el paviment. Cada projecte tenia cinc seccions d'uns 610 metres: tres amb un 1%, un 2% i un 3% de cautxú, una amb un additiu comercial i una d'asfalt convencional com a referència. El cautxú s'hi afegia en sec, com a substitut parcial dels àrids fins.

L'informe de seguiment de 1992 va concloure que cap dels dos projectes no era satisfactori ni rendible: els trams amb cautxú es deterioraven més que els convencionals. Als Estats Units es llençaven llavors uns 250 milions de pneumàtics l'any i se n'acumulaven uns 3.000 milions en abocadors.

El fracàs no es pot extrapolar a tota la tècnica. Arizona i Califòrnia feien servir la barreja humida, que incorpora el cautxú al betum calent i en modifica les propietats. Els resultats d'altres estats van ser desiguals, i el mandat federal de 1991 d'incorporar-hi cautxú reciclat es va abandonar el 1995.